EL MEU PAS TEMPORAL AL SERVEI D'AMBULÀNCIES - CAMÍ DE LA JUBILACIÓ

BREU BIOGRAFIA  LABORAL

   

He de dir que hi ha un abans i un desprès de la meva feina com a tècnic en transport sanitari (TTS). 

El que vaig fer abans del 2007 professionalment es irrellevant, a part de poder aportar un salari digne a la meva família,  donar una bona educació als nostres tres fills,  comprar un habitatge i viatjar amb freqüència per conèixer mon. 

Com tots els nens d'aquest mon, quan era petit i escoltava una sirena o una campana dels Bombers o d'una ambulància, m'agradava anar al darrera i veure on anaven i què feien aquelles persones. Aquesta actitud, encara avui em fa aixecar de la cadira i veure també cap on van aquests serveis d'emergències.

Però al 2006, el que em preocupava i molt, era trobar una feina amb urgència i vet-ho aquí, que la meva dona em va dir:

Per què no mires si hi ha feina a les ambulàncies?

Dit i fet, no eren els Bombers, però també sempre m'havien generat molta  curiositat,  assistir als malalts i accidentats no m'atraguí gaire mai. I vaig anar a la Creu Roja de Sant Cugat del Vallès a veure què podia fer per treballar professionalment al servei d'ambulàncies.

Allí vaig fer un curs d'assistència sanitària immediata ASI II, i mentre el feia, vaig veure un anunci a un diari on s'oferien cursos per formar personal com a  tècnics sanitaris per el servei d'ambulàncies, o sigui TTS (Tècnic en Transport Sanitari).

Desprès de finalitzar el curs a la Creu Roja, vaig fer immediatament el curs per TTS a les Escoles Pérez Iborra, a Barcelona, que incloïa tant un extens temari teòric, com unes pràctiques reals en serveis d'emergències TSU  i d'altres no urgents TSNU a l'empresa on tot seguit  vaig començar a treballar,  obtenint el Certificat oficial en data 10 de març de 2008 i, el mes important, un lloc de treball indefinit a l'empresa AMBULÀNCIES DOMINGO, a Barcelona.

                 AMBULÀNCIES DOMINGO - L'HORA DE LA VERITAT

Des del 5 de març al 9 d'abril de 2007, vaig estar treballant en aquesta empresa, on vaig rebre el meu "baptisme de foc" tant fent serveis d'emergències TSU, com per el  servei SEM 061 de la Generalitat de Catalunya, com serveis NO urgents TSNU, igualment per la Generalitat i per privats, com Mútues, Hospitals i altres entitats de l'àmbit assistencial.

                               BARCELONA, EL MEU "VIETNAM" 

Al 2007, l'horari de treball era repartit en 12 hores diürnes i 12 nocturnes, els 7 dies de la setmana i els 365 dies de l'any, i el repartiment dels torns era del tot imprevisible, doncs podies estar treballant més de 10 dies seguits al TSU (Emergències)  i al TSNU , amb 30 minuts per un àpat al migdia. El que sí era un mon apart eren els serveis Urgents TSU nocturns. eren totalment voluntaris i els que el feien, bravejaven d'això, precisament. Mes endavant, quan vaig fer torns de 24 hores a Ambulàncies EGARA, vaig saber perquè. 

La càrrega de treball era realment important i tornar al vespre a casa per sopar, descansar i tornar a començar un cop passades les 12 hores, m'esgotava del tot i jo no estava preparat per aquesta intensitat física i mental. 

Així doncs, cada jornada de feina per a mi era com anar a la guerra, amb un desgast físic i mental molt considerable i la sensació que vaig tenir aquella temporada es que cada dia anava al meu Vietnam particular. 

Si feia Emergències 061, m'assignaven a una unitat de Suport Vital Bàsic "Tango" que tenia base a un dels grans Hospitals de Barcelona, com el Clínic, Hospital del Mar, Vall d'Hebró, Sant Pau,  on el torn començava a les 8 del matí, acabant a les 8 del vespre. Sempre teníem que incorporar-nos a la unitat en el garatge de DOMINGO, al Poble Nou. Un cop fèiem el "check-list", partíem cap a la base assistencial assignada.

No acabàvem la jornada amb menys de 12 o 14 serveis complerts, sobre tot accidents de trànsit, però també moltes assistències a gent gran per caigudes, deficiències respiratòries, malestar general, i també baralles, crisis etíliques i afectacions psiquiàtriques, com crisis d'ansietat o brots d'esquizofrènia, sovint amb quadres que requerien la col·laboració d'algun cos de seguretat pública, normalment Mossos d'Esquadra, però també Bombers de Barcelona i Guàrdia Urbana de Barcelona . 

TREBALL CONJUNT, SEM, BOMBERS, MOSSOS i GUÀRDIA URBANA

Jo no  pensava aleshores que la col·laboració entre els diversos serveis d'emergències era tan freqüent, però ràpidament vaig constatar que sí, que ho era i amb molta freqüència, sobre tot quan els serveis es feien a Ciutat Vella, al Raval, al Besós, 9 Barris o Poble Nou, on els índex de conflictivitat social  eren més alts que a altres barris de Barcelona.

SERVEIS DESTACATS

LA DONA QUE HO LLENÇAVA TOT PER LA FINESTRA.

D'aquells escassos 30 dies de feina, recordo amb especial intensitat el servei realitzat conjuntament amb els Mossos i la Guàrdia Urbana, i la unitat del Metge del SEM. El servei el vàrem fer al carrer Escudellers, a la part baixa de les Rambles. 

Arribant al lloc ja ens vam trobar amb el Metge del SEM que ens va fer ubicar la nostra unitat a tocar de la porta de sortida del domicili de la persona afectada, i ens va advertir que retiréssim de la part assistencial qualsevol element i objecte que pogués utilitzar la pacient com a eina per agredir-nos, donat l'estat d'agitació en el que es trobava. 

Fet això, i entre 4 persones, van procedir a entrar-la a la nostra unitat i tot seguit, i amb senyals de prioritat activades, llums i sirena, vam fer el recorregut fins a l'hospital del Mar. Van precedir la nostra unitat 2 vehicles dels Mossos, al seu darrera les nostres 2 unitats SEM, i tancava el tren assistencial els 2 vehicles de la Guàrdia Urbana. 

Segons sembla, la pacient havia llençat al carrer abans de la nostre arribada, cadires, una taula i altre tipus d'objectes. I la mateixa ja tenia antecedents d'haver patit aquests quadres altament agressius, probablement per esquizofrènia.

UNA BATUSSA AMB DIVERSOS FERITS

A la part baixa del Poble Nou, i en un local que semblava ocupat, es on vam ser activats per atendre un ferit per arma blanca. Quan hi vam arribar, l'espectacle de crits i la batussa estava en plena efervescència, i per pròpia protecció, vam demanar els serveis policials abans d'entrar a atendre els ferits, doncs en vèiem més d'un. Protocol obliga, però encara que no fos obligatori, no podíem entrar a atendre aquells individus sense un risc molt elevat per la nostra integritat física.

Un cop arribada una patrulla de Mossos, els individus referits van deixar d'esbatussar-se, i amb l'autorització dels Mossos, que els van separar, vam començar a poder atendre'ls. Com que n'hi havia més d'un de ferit, vam demanar a la Central de Coordinació (CECOR), que activessin una nova unitat per  poder atendre'ls adequadament.

A la nostra unitat, vam fer el trasllat d'un agredit al qui li penjava una part d'un dit de la mà, i recordo que deia que ja s'hi posaria ell sol un embenat i una "tirita"..... En fi, drogues i alcohol son una barreja explosiva.

CRISI D'ESQUIZOFRÈNIA REPETIDA 

Aquesta vegada al barri d'Horta, i pel matí, ens envien a un domicili on un veí amb una crisi molt violenta d'esquizofrènia, havia agredit els seus pares, d'avançada edat, i teníem que fer el trasllat a la Unitat de Psiquiatria de l'Hospital de la Vall d'Hebron.

Quan vam arribar al domicili, hi havien 2 unitats de Mossos, i 1 unitat del SEM de SVA amb Metge i Infermeria, que van procedir a sedar al pacient agressor, per un costat, i a atendre als pares agredits, per un altre.

Un cop sedat, el vam pujar a la nostra unitat i, amb contencions per tal que no pogués ni agredir-nos ni escapar-se, vam fer el trasllat amb l'acompanyament d'un agent dels Mossos a la cabina assistencial.

A les unitats de Psiquiatria dels Hospitals, no es pot  accedir si no es amb portes de cancel·lació i amb autoritzacions molt estrictes. Així que el vam lliurar degudament custodiat. Aquest servei va finalitzar tot just abans de l'hora de dinar, sobre les 13:30 hores aproximadament.

Cap a les 17:30 hores, el CECOR ens avisa i ens passa un servei per atendre un altre pacient amb agitació per crisi d'esquizofrènia i vet-ho aquí que era al mateix domicili del matí, doncs així ho vaig confirmar al fer-los el comentari del servei anterior.

Efectivament, quan hi vam arribar, es va repetir fil per randa l'actuació del matí, amb agressió aquest cop sols a la mare.

El pacient, no se sap com, havia fugit del departament de Psiquiatria, va tornar a casa seva i la va tornar a agredir, com havia fet al matí. Però aquesta vegada, a l'Hospital, van prendre mes mesures per que ja no tornes a fugir.

No poso altres serveis en els quals també hi havien agressions amb resultats de ferits diversos, doncs eren lamentablement, molt freqüents.     

   

AMBULÀNCIES EGARA - RECUPERANT LA NORMALITAT 

Des de l'onze d'Abril de 2007, em vaig incorporar a Ambulàncies EGARA fins que aquesta va perdre el concurs del SEM en favor de FALCK VL i aquesta última va subrogar tot el personal de la primera.

En aquesta empresa em van destinar a una unitat de Transport NO urgent (o secundari) i l'horari de treball era de dilluns a divendres en torn de tarda de 7 a 8 hores diàries. Per compensar les 1.800 hores anuals de treball efectiu, havíem de fer 1 torn de 12 hores en dissabte o diumenge, cada 3 setmanes.

Passat 1 any de treball a la nova empresa, em van oferir de fer serveis per al SEM en caps de setmana o festius, per cobrir companys per malalties o baixes ocasionals, i vaig acceptar gustosament. Els torns eren de 12 o 24 hores. 

Havia sortit del Vietnam de Barcelona, i per a mi va ser una vàlvula d'escapament, doncs realment no sé quant de temps hagués resistit a Barcelona sense patir algun accident o malaltia greu. 

Per altra banda, anar a Barcelona em suposava més d'una hora de desplaçaments amb trens, metro i tramvia i per la tornada el mateix. En canvi per anar a EGARA, trigava tan sols 15 minuts i en cotxe propi, sense problemes d'aparcament ni cap altre. 

En data 4 de Novembre de 2015, EGARA em va fer la liquidació. 8 anys i 7 mesos en total.

SERVEIS DESTACATS

He de dir, que tot i que pensareu que els serveis mes destacats varen ser els del serveis d'emergències, veureu que no va a ser així. L'explicació es molt senzilla. 

Per un costat, les hores treballades al NO urgent, varen ser milers ( prop de 14.000 a raó de 1.200 hores/any) i totes en dies feiners, on l'activitat de les persones es al 100%. 

En canvi, i tot i que vaig fer dotzenes de serveis, en el servei d'emergències, el fet que la majoria fossin en caps de setmana, o en el període de vacances, i l'activitat de les persones es menor, per un costat, i que el ritme d'activacions per servei es sempre del tot imprevisible, per l'altre, dona com a resultat que el nombre total d'assistències es molt inferior,  aproximadament deuen estar als voltants d'un centenar, i sols durant els anys que vaig fer serveis urgents, doncs no en vaig fer tots els 7 anys.

VIURE AL FALS SOSTRE DEL BAR 

Hauria estat un servei d'alta d'hospital com molts dels que fèiem al llarg del dia, però aquell dia d'estiu a Terrassa, ens reservava una sorpresa molt poc agradable.

Quan vam arribar a casa del pacient, era un local de restauració i bar situat a un bon barri del Nord-Oest de Terrassa. Ens pensàvem, el meu ajudant i jo, que segurament hauríem de dur al pacient a algun pis de l'edifici, però qui ens va rebre, al bar, era el seu fill, i ens va dir que el teníem que pujar "a dalt".

A dalt de on? vaig preguntar,  i tot seguit ens va mostrar una trapa al sostre i apujant-se a una cadira, va obrir-la i va fer baixar una escala de fusta en pèssimes condicions, indicant-nos que l'havíem de pujar al fals sostre.

Primer es va enfilar el meu ajudant i despès em vaig enfilar jo, l'escala semblava que fora a trencar-se en qualsevol moment. El panorama que vam veure va ser del tot xocant. Un espai que ocupava tot l'espai del bar, que no tenia ni 1 metre d'alçada, amb dos llitotxes i ple de cartrons, capses i altres deixalles, per on es podia veure el tub de sortida de fums de la planxa del bar, cablejat elèctric, canonades de tot tipus i cap element de ventilació ni finestra a l'exterior, en definitiva, una autèntica ratonera. 

Era del tot impossible que poguéssim pujar a dalt al pacient, amb aquelles condicions, així que vaig comunicar amb el meu Cap d'equip per emissora, i em va dir que em trucaria el Cap Responsable de Serveis, que era de fet el cap de tot el servei. Al moment  em va trucar i em va dir que, donades aquestes circumstàncies, m'enviaria una unitat dels Bombers de Terrassa per tal que s'ocupessin de fer el servei.

Desprès d'una bona estona, es presenta una unitat d'intervenció del Cos de Bombers de Terrassa, que, amb 4 bombers, podria fer-se'n càrrec; però un cop vista la situació, el Caporal de Bombers va decidir que aquell pacient no el pujarien ni ells ni nosaltres, doncs, donades les condicions d'insalubritat i perillositat del lloc on es tenia que allotjar, se'n tenien que fer càrrec els Serveis Socials de Salud de la Generalitat.

Això vaig comunicar al meu Cap de Servei i seguidament ens van donar el lliure per continuar altres serveis. Desconec què va passar finalment, però teníem la consciència ben tranquil.la, doncs era notori que no podíem deixar un  pacient en aquell lloc, per molt que fos "casa seva".            

 TOTS ELS MITJANS NO VAREN IMPEDIR UNA MORT

Aquella data m'ha quedat gravada a la memòria, cap a finals de Maig de 2012, divendres, sobre les 18:00 hores. 

Anava a recollir a un pacient al barri de la Serra de Les Martines a Terrassa com altres dies ja ho feia, per dur-lo a una sessió de Radio Teràpia a l'Hospital General de Catalunya. Jo anava sol amb una unitat de NO urgent i era l'últim servei de la setmana.

L'habitatge estava situat al final d'un carrer sense asfaltar i s'hi accedia mitjançant un camí costerut d'uns 30 metres fins arribar a l'entrada de la mateixa. 

Normalment, l'home baixava ràpidament i pujava sol a l'ambulància, però aquell dia, la seva dona cridava i deia que anés ràpid, que no es trobava bé. Vaig agafar la farmaciola i l'oxigen i vaig pujar tan ràpid com vaig ser capaç. Em vaig trobar l'home, d'uns 80 anys, que respirava amb moltes dificultats, assegut a una cadira de jardí i que deia que volia anar a l'hospital, no a fer la RT.

L'hi vaig posar la mascara i connectar l'oxigen a 3 L, el que em permetia la meva condició de tècnic sanitari. L'oxigen no feia efecte i als pocs minuts, l'home va perdre el coneixement. Tenia pols encara. Entre la senyora i jo el vàrem baixar de la cadira al terra i li vaig dir a la senyora que truqués immediatament al 112 , cosa que va fer el seu fill, que va aparèixer al moment, mentre jo començava amb el massatge cardio-respiratori.

Combinant les compressions toràciques amb les insuflacions amb el respirador, al ritme de 30/2, vaig estar no sé quants minuts, fins que vaig sentir el soroll d'un helicòpter volant baix i vaig veure per la finestra que efectivament buscaven lloc per aterrar. Estava salvat, venia l'ajuda, el Metge que podia salvar i  ressuscitar aquell home, jo estava exhaust, era un mar de suor i pensava que em defallirien les forces si el Metge no arribava ja.

De cop i volta entren dues persones, i tres mes i dos mes, eren les dotacions de l'helicòpter, de l'ambulància de SVB i la del SVA amb l'infermer.

Em van rellevar, jo no podia més. Però tots els esforços no varen aconseguir que aquella persona sobrevisqués. La meva frustració era total. Les coses són així i per mil preguntes i dubtes que em venien en tromba al cap, no podia fer marxa enrere. Els fets son tossuts, i la vida sempre es fràgil i penja d'un fil.

Ni era el primer cop que em trobava amb un "Exitus" (mort confirmada del pacient) ni era tampoc el  primer cop que feia el massatge cardio-respiratori. La diferència aquest cop, es que tot això ho vaig haver d'afrontar sol i tot i que vaig aplicar el Protocol al peu de la lletra, aquella persona, segons em va confirmar el Metge, tenia molt poques possibilitats de sortir-ne,  ni amb DEA (desfibril·lador) ni amb  els que fossin sanitaris que l'atenguessin. Aquests dies, n'ha fet 7 anys. Ho recordo com si fos ara.

   L'ALTRE CARA DE LA MONEDA

Aquest cop un fet del tot involuntari va mobilitzar tots els Cossos de Seguretat a Can Parellada, a Terrassa.

Una senyora d'avançada edat, sorda, que vivia sola en un pis d'aquest extens barri, estava estenent la roba a una finestra quan, involuntàriament, va activar el botó vermell de l'Assistència Sanitària sense adonar se'n. 

Immediatament aquell servei va tornar la trucada a la senyora i al no rebre resposta per part del pacient, el servei va activar un "NO RESPON". Aquest tipus d'activació fa que Policia, Bombers i SEM 112 es desplacin al domicili per atendre la trucada de socors.

Al arribar nosaltres, ja hi era la Policia Local i desprès van arribar quasi al mateix temps, els Bombers de Terrassa. 

Simplement uns i altres vam  arribar a fer tant de soroll, que la senyora sembla que finalment va sentir alguna cosa anormal i va voler sortir al carrer, trobant-se al obrir la porta, amb una munió d'uniformes de tots tipus i tots colors.

Per si de cas, vam fer les comprovacions pertinents, i  vam constatar que tenia les pulsacions del cor molt elevades, probablement per l'ensurt que tot l'enrenou l'hi havia provocat. Així que en tot cas, donada la seva avançada edat i en prevenció de mals majors, la vàrem acompanyar a la Mútua de Terrassa per que el servei d'urgències li fes una valoració mes a fons i decidís si calia aplicar alguna mesura preventiva.

FALCK VL

El meu pas per FALCK VL, ja estant en període de jubilació per relleu, va cobrir des de la meva sortida de EGARA (4 novembre 2015) fins la data de la meva Jubilació definitiva, al 7 de novembre de 2017.

Com que el 15% del meu horari de treball, no me'l van deixar fer a EGARA, vaig fer d'un sol cop els 4 mesos que tenia que complir tots a FALCK VL, des de l'1 de Febrer de 2016 fins el 31 de Maig de 2016. Data en la qual ja no tenia que treballar mes.

El canvi que vaig veure en aquesta darrera empresa, va ser molt notori. Des dels vehicles, d'última generació totalment equipats amb canvi de marxa automàtic, fins a unes instal·lacions que, encara per posar en marxa al 100%, ja deixaven entreveure el canvi de filosofia que hi havia entre aquelles empreses en les que vaig començar a treballar, i aquesta ultima, pertanyent a la companya mundial mes gran del sector de les emergències, el Grup FALCK, de nacionalitat danesa i amb la seu corporativa a Copenhaguen.

Dels 4 mesos que hi vaig treballar, sense fer emergències, els dos primers els vaig fer com ajudant, sense conduir, i els dos darrers em van assignar una unitat per a mi sol, on vaig treballar força a gust. 

Ara, ja des de la Jubilació, estic molt satisfet d'haver ajudat a "salvar vides" com es diu en l'argot, però encara mes d'haver ajudat a moltes persones que, en situacions de patiment, sempre van estar del tot agraïdes per la nostra atenció personal  i suport físic i emocional, tant necessari en aquells moments viscuts.

Manel Biete

Maig de 2019